Ningú no pot dir seriosament que els primers moviments del govern de Mariano Rajoy hagin estat una sorpresa, com a màxim podríem exclamar-nos de la rapidesa a agafar el toro per les banyes i anar per feina.
Hem tingut dos anuncis que obren la temporada de cacera i ens mostren el futur que ens espera amb una claredat meridiana. D’una banda, ens diuen que l’autonomia financera s’acabarà aviat, i que els pressupostos catalans hauran d’obtenir l’aprovació de Madrid per tirar endavant. És un tret al clatell a l’autogovern escarransit que fins ara hem mantingut amb penes i treballs. De fet, només gaudíem de la meitat de l’autogovern en matèria econòmica. Podíem decidir en què gastar, però els diners són al calaix de Madrid, que fa les transferències oportunes. Ja hem vist què significa aquesta mitja autonomia. Quan Espanya ho ha volgut, ha deixar de transferir els diners que corresponien a Catalunya, i no hem pogut fer res més que queixar-nos amargament. El mateix que hem fet ara quan el govern espanyol, mitjançant el Financial Times, ha anunciat que suprimirà l’altra meitat de l’autogovern econòmic. Només podem queixar-nos, perquè no tenim cap eina per defensar-nos o evitar-ho. La idea de recórrer a la justícia espanyola per protegir l’autogovern català és a hores d’ara una broma de mal gust. D’altra banda, hem sentit que aviat el Congrés tramitarà una llei per harmonitzar els continguts dels sistema educatiu espanyol. Ja sabem què vol dir això.
Espanya va per feina, i el govern català és arraconat per una estratègia que només hauria funcionat en cas d’un govern espanyols sense majories absolutes. Parlar ara de pacte fiscal és com parlar de viatjar a Mart. És possible, però és més a prop de la ciència-ficció que de la realitat propera. Imagino la frustració del president Mas, que veu com el seu plantejament de transició nacional ordenada i pacífica no encaixa amb la crua realitat. Catalunya té dues portes al davant. Una porta a la ruptura institucional amb Espanya en la línia dels Fets d’Octubre de 1934, quan un govern de dretes espanyol va posar contra les cordes l’autogovern català. L’altra porta a un futur com el d’Occitània, una exnació que es conforma amb simpàtiques particularitats regionals, com ara el cassoulet o la megafonia bilingüe del metro de Tolosa.
Publicat el dia 7 de gener de 2012 al diari El Punt Avui
Ara ja ho sabem d'una font oficial: el CEOP ha comprovat que en una hipotètica consulta sobre la independència hi hauria prop d'un 60 per cent de vots a favor. Era una sospita generalitzada, però fins ara no s'havia fet la pregunta directa en un sondeig sociològic oficial.
El més sorprenent del fenomen és potser el seu origen. Ha nascut de la base de la societat, gairebé al marge dels partits polítics parlamentaris, que no han sabut representar aquest sentiment ni liderar la seva concreció.
Mai no havia pensat que arribaria a escriure la frase que ve a continuació: estic d'acord amb Francisco Camps.
El dijous proppassat, durant el seu discurs d'investidura com a president valencià, Camps va deixar anar aquesta proposta: reformar el sistema electoral i adoptar un sistema de circumscripcions uninominals, de manera que els electors triïn només un diputat, en comptes del sistema de llistes vigent.
El fet que la proposta vingui de qui ve no li resta validesa. El sistema uninominal és infinitament superior al de llistes tancades amb sistema d'Hondt, la pitjor combinació possible. Hi ha un primer avantatge indiscutible: qui guanya les eleccions al seu districte és diputat, i qui perd se'n torna cap a casa. Ara tots els líders tenen assegurada la cadira. Fins i tot amb grans patacades electorals, els sistema de llistes garanteix la feina als caps de cartell.
Acabada la fase de grups de la copa del món de rugbi que s’està disputant a Nova Zelanda, arriba el moment de considerar seriosament la possibilitat d’aixecar-se ben d’hora per veure els partits de quarts de final, perquè ara sí, sense cap dubte, comença l’acció!
No hi ha hagut gaires sorpreses en les posicions finals de cada grup: Nova Zelanda i França, Irlanda i Austràlia, Sud-àfrica i Gal·les, Anglaterra i... Ep! Aquí sí que hi ha hagut un resultat que surt del guió. Com fa quatre anys, contra tot pronòstic, l’Argentina s’ha fet un lloc a la fase final del mundial, deixant enrere un dels pares fundadors de l’esport, Escòcia, que mai no havia fallat en uns quarts de final d’una copa del món. Tanmateix, si en l’anterior mundial els pumas van fer l’equip revelació en obtenir la medalla de bronze, aquest cop ho tenen realment magre, perquè a quarts de final es trobaran els totpoderosos All Blacks, uns amfitrions que estan determinats a quedar-se amb el trofeu Webb Ellis. No han demostrat cap feblesa, i la mala notícia de la pèrdua d’una de les estrelles de l’equip per lesió, l’exusapista Dan Carter, no aconseguirà doblegar els ballarins de la haka.
Mentrestant, a casa nostra, la USAP va perdre a l’Aimé Giral de Perpinyà amb l’Agen, però queda el consol del bonus defensiu i la resta de resultats, que no han alterat la classificació del Top 14 francès. Pel que fa a la divisió d’honor espanyola, la UE Santboiana comença a agafar velocitat de creuer amb un contundent triomf amb bonus a Vigo (29-56).
Acabat aquest repàs de l’actualitat internacional, la millor notícia del cap de setmana ha estat, però, l’inici de les competicions de la Federació Catalana de Rugbi. Són una mostra de la bona salut de l’esport a casa nostra. Deu equips a primera catalana, deu equips a segona catalana, i milers de nois i noies en les categories inferiors, que cada setmana honoren el rugbi català amb partits de primer nivell, i alhora honoren els valors de l’esport amb tercers temps que fomenten la companyonia i el respecte arreu del país.
Feu-me cas. Si teniu l’oportunitat, acosteu-vos a algun dels clubs de Catalunya i gaudiu del bon rugbi de casa nostra.
Llegir la columna original a El 9 Esportiu
Quins dies més intensos que estem vivint els aficionats al rugbi. Passa cada quatre anys, quan se celebra un mundial: ens sembla que l’esport de l’ovalada deixa de ser minoritari i torna al lloc que li correspon per dret propi. El miratge s’acaba tan bon punt finalitza la copa del món, però és igual, en gaudirem mentre duri!
El mundial de Nova Zelanda ja ha agafat velocitat de creuer, tot regalant-nos partits emocionants com ara el triomf de l’Argentina contra Escòcia per només un punt de diferència. Hem de sumar-hi la divisió d’honor espanyola, el Top14 francès i la Super League anglesa (ja sabeu que els millors equips del país juguen en lligues estrangeres). Encara més, fins i tot hem pogut veure amb fascinació com el Telenotícies dedicava uns quants minuts a la UE Santboiana i com el canal Esport3 emetia un interessant reportatge de gairebé mitja hora per explicar com s’encara l’equip a la nova temporada. Un molt bon senyal que cal aplaudir, perquè la UE Santboiana està fent un esforç enorme que mereix un seguiment adient dels mitjans. Per cert, ahir va debutar a casa en la divisió d’honor i va refer-se de la injusta derrota de la setmana passada amb un treballat triomf contra l’Ordizia (23-17). Ferro!
Per la seva banda, divendres la USAP va obtenir un triomf fonamental a Biarritz per encarrilar amb bon peu la nova temporada del Top14 (24-29).
La nota negativa la van donar els Dragons Catalans de rugbi de XIII. Van ser apallissats pel Wigan (44-0) en la semifinal preliminar de la Super League anglesa. Enguany no tornarem a gaudir d’aquell moment màgic quan els catalans van arribar a la final el 2008 i Els segadors –que és l’himne dels Dragons– va ser executat per la Banda de la Reina en un estadi de Wembley ple a vessar. Una pena que no desmereix, però, una gran temporada del club de Perpinyà, que llueix la seva catalanitat amb orgull arreu d’Anglaterra. Si amb tot aquest rugbi no en teniu prou, penseu que encara han de començar les competicions de la federació catalana!
Llegir la columna original a El 9 Esportiu
En aquesta mateixa columna vaig dir que l’acció de veritat en la copa del món de rugbi de Nova Zelanda no començaria fins a la segona fase, quan les vint seleccions inicials es veuen dràsticament reduïdes a vuit. Rectificar és de savis, i de rucs com l’autor d’aquestes línies, també. Em vaig equivocar de totes totes.
El mundial de Nova Zelanda està confirmant l’ascens de les classes mitjanes del rugbi internacional, i no hem de descartar més d’una sorpresa, com la que va donar l’Argentina amb el seu tercer lloc en la copa del món del 2007. De fet, l’única selecció que s’ha demostrat sòlida com una roca és la local, els All Blacks, que han deixat clar des de bon començament que aquest mundial és el seu, i qui vulgui impedir-ho haurà de suar de valent per aconseguir-ho. La resta de vaques sagrades de l’esport han vist trontollar la seva hegemonia. Escòcia es va haver de treballar a fons el triomf contra Romania. El Japó i el Canadà van posar en dificultats França, que no va poder assegurar els triomfs fins als últims quinze minuts. Anglaterra va guanyar l’Argentina pels pèls. El gong va sonar fort dissabte 17 quan Irlanda va guanyar Austràlia, deixant amb la boca oberta més d’un expert amb un joc intel·ligent i una defensa aferrissada contra un equip superior. Igual que l’Argentina contra Anglaterra, però en aquest cas els irlandesos sí que van impedir l’assaig de l’adversari. Aquest mundial és emocionant, i els creuaments de la segona fase s’albiren apassionants.
Deixeu-me que reservi les darreres línies per tornar a casa. La UE Santboiana SEAT va estar a punt de començar amb bon peu la divisió d’honor estatal d’enguany, perdent per només un punt (23-22) a Valladolid. Ferro, amics, que tot està per fer, i tot és possible! Al nord del país, el rugbi també agafa temperatura. La USAP va batre el Montpeller i puja als primers llocs del top 14 francès. Els Dragons Catalans de rugbi de XIII, per la seva banda, van iniciar la seva participació en els play-off de la Super League anglesa amb una pallissa inobjectable contra el Hull KR a Perpinyà: 56-6. Els millors equips del país juguen en la lliga espanyola, francesa i anglesa. Jo ho veieu: la independència no afectarà pas l’esport català.
Llegir la columna original a El 9 Esportiu
Sent aquest el quart dilluns consecutiu que es publica, el lector ja haurà advertit que la funció principal d’aquesta columna és tocar els pebrots amb comparacions impertinents entre l’esport rei, el futbol, i el que considero el millor esport col·lectiu de tots els que es fan i es desfan: el rugbi. Als lectors fanàtics del futbol, us demano una mica de paciència, no hi ha cap mala intenció, tot plegat es fa únicament amb ànim de molestar.
Aquest cap de setmana hem tingut una bona dosi de rugbi, alabat sia Déu. Pel que fa als equips del nord del país, la USAP va rebre una bona clatellada a París contra el Racing-Métro. El resultat (47-23) no reflecteix la superioritat dels parisencs. Els catalans han de baixar de la muntanya russa si volen aconseguir alguna cosa aquesta temporada. Pel que fa al rugbi de XIII, els Dragons van vendre cara la derrota a Perpinyà per només dos punts, en un partit que havien arribat a perdre de 18 contra el Hull KR anglès. Sortosament, hem tornat a gaudir de la retransmissió del canal Esport 3, no pas en directe, malauradament. Sí que hem pogut veure en directe un molt bon partit de la Premiership anglesa al canal espanyol Teledeporte, entre Saracens i London Wasps (15-20). Per cert, el comentarista de Teledeporte no podia pronunciar “wasps” i es va passar tot el partit dient “uaps”. Serà una conseqüència del sistema d’immersió lingüística en castellà que apliquen les escoles espanyoles? Al sud dels Pirineus, mentrestant, hem tingut alhora una dosi de bon rugbi amb l’amistós entre la UE Santboiana i el Vilafranca de Lauragués occità, convidats del CR Tarragona.
Ep! Estic esgotant l’espai i encara no he fet la comparació odiosa de rigor. Heu-la aquí: aquesta setmana comença el mundial de rugbi a Nova Zelanda. Cap lliga de cap país no s’atura. Senzillament reemplacen els jugadors internacionals amb d’altres de la plantilla o del planter. Final de la història. Ni dates FIFA ni res semblant. Les seleccions juguen quan les federacions nacionals i la internacional ho decideixen, i les lligues locals i estatals fan la seva vida sense plorar per les estrelles que perden per uns partits.
Llegir la columna original al web del diari El 9 Esportiu
La setmana passada, en aquesta mateixa columna, vaig defensar els valors de solidaritat, camaraderia i savoir-faire del rugbi, que –segons la meva humil opinió, el converteixen en l’esport col·lectiu per excel·lència.
Com era d’esperar, vaig rebre un allau de queixes d’amics, coneguts i lectors amants del futbol, que van retreure’m que la meva passió per la pilota ovalada entelés la meva visió. Admeto que el rugbi és un esport de contacte que, des de fora, de vegades pot semblar molt agressiu, poc elegant i una mica cavernícola. Tanmateix, tothom que hagi perdut cinc minuts a entendre les regles bàsiques d’aquest esport i hagi dedicat 80 minuts del seu temps a gaudir d’un partit, abandona aquest prejudicis de forma gairebé instantània. Com que no és el cas de molts d’aquests amics, coneguts i lectors, vaig trobar-me en una situació complicada per defensar els valors del rugbi davant del futbol –que no era la meva intenció. Van criticar-me que digués que als partits de rugbi de mainada hom no troba pares energumens insultant l’àrbitre o escridassant els seus fills. Inesperadament, vaig rebre un cop de mà formidable de part de José Mourinho. Jo m’havia referit a l’espectacle lamentable que de vegades es dóna a les categories inferiors del futbol, però l’entrenador del Madrid va ajudar-me a demostrar que fins i tot al màxim nivell hom pot trobar un tipus de comportament que fa estralls en el jovent que busca en l’esport models i referents. No vull dir que al rugbi no n’hi hagi, de sàtrapes com el portuguès –que n’hi ha, però sí que en el rugbi l’amic Mou s’hauria guanyat l’expulsió vitalícia de l’esport professional, molt probablement.
Hem viscut un cap de setmana sense futbol, de la mà d’una vaga de jugadors que és inexplicable a ulls dels mortals: ens passem la vida llegint notícies sobre fitxatges milionaris, però resulta que dues terceres parts dels jugadors professionals cobren tard i malament, o senzillament no cobren. L’absència de futbol ens ha permès aquests dissabte gaudir d’una bateria de partits del millor rugbi de seleccions, de preparació per al Mundial que comença d’aquí a pocs dies a Nova Zelanda. I com a cirera del pastís, Esport 3 ens va regalar una altra retransmissió en directe de rugbi XIII des de l’estadi dels Dragons Catalans a Perpinyà, ben comentat per Jordi Sunyer i Marc Guerra, dos especialistes que saben del que parlen. Per mi, que continuï la vaga!
Llegir la columna original a El 9 Esportiu
Està científicament demostrat que el món no és pas rodó com un baló de futbol, sinó aplanat als pols, és a dir ovalat, com una pilota de rugbi.
En un país que gira al voltant del futbol, parlar de qualsevol altre esport sembla una bajanada. Tot i això, la nova etapa d’aquest diari que teniu a les mans ha donat un senyal esperançador de bon començament, amb la pàgina dedicada a la Santboiana, publicada en l’edició d’ahir diumenge. Els responsables d’El 9 m’han confirmat que el rugbi –i la resta d’esports minoritaris practicats per desenes de milers de catalans sense cap ressò en els mitjans– tindran el seu espai a les planes de l’únic diari esportiu en català. Visca!
El rugbi és un esport amb una enorme tradició al nostre país –i no només al nord dels Pirineus, estroncada de manera violenta per una legislació franquista encara vigent, que va dissoldre la Federació Catalana de Rugbi, membre fundadora de la internacional. Tanmateix, amb la federació renascuda en democràcia, l’esport és més viu que mai, amb més de 4.000 llicències només al Principat, amb clubs actius i vigorosos arreu del territori.
El rugbi és potser l’esport col·lectiu per excel·lència, en què els valors de la companyonia, la cooperació i el savoir-faire són inculcats des de les categories inferiors fins als professionals més competitius. En el rugbi no hi ha lloc per als cracks individuals per sobre del col·lectiu. No hi ha lloc per a un Maradona que es carregui a les espatlles deu jugadors mediocres i guanyi un mundial. El rugbi és equip o no és res. Un concepte que exerceix una influència positiva immensa en la mainada i el jovent, que troben en el rugbi uns valors que falten en moltes famílies i en el sistema educatiu. Us convido a assistir a qualsevol partit de nens i nenes. No hi trobareu l’espectacle lamentable de pares energúmens insultant l’àrbitre o escridassant els seus fills per no haver aturat el contrari amb una bona coça.
D’aquí a poc menys d’un mes, tindrem una oportunitat d’or per gaudir del millor rugbi, amb la copa del món que comença el 9 de setembre a Nova Zelanda, un país que viu aquest esport amb una passió inusitada. La llar dels All Blacks i la seva intimidatòria dansa maori prèvia als partits, la Haka. Per cert, en trobareu la millor cobertura a les pàgines d’El 9 Esportiu.
Muriel Casals se la veu jove i plena de vida, amb confiança en si mateixa i en la gent que lidera Òmnium arreu del territori. Després de 50 anys de feina intensa, els reptes d'Òmnium són diferents, però el compromís (llengua, cultura i país) és el mateix.
L'11 de juliol Òmnium Cultural farà 50 anys i alhora farà un any de la gran manifestació de Barcelona. Quin balanç en podem fer?
"La paraula que millor resumeix totes dues efemèrides és necessari. El 1961, Òmnium va néixer perquè era necessari, gairebé com una petita administració catalana, perquè en aquell moment no es podien fer classes de català, no s'ensenyava la història de Catalunya. Òmnium va venir a suplir aquesta mancança amb moltes dificultats, de vegades clandestinament i d'amagat, perquè calia “salvar el mots” com deia l'Espriu, mantenir la llengua i la cultura catalanes. I l'any passat, vam contribuir a organitzar una gran manifestació que era molt necessària, com es va demostrar amb una participació massiva que va desbordar totes les previsions."
El devastador desastre natural del Japó ens va deixar ben astorats, però amb el pas dels mesos no hem trigar a adonar-nos que tot el 2011 ha estat un interminable tsunami.
El dia 11 de març de 2011 el món va aturar-se en sec per observar astorat la devastació causada per un terratrèmol seguit d’un tsunami al Japó.
No vam trigar gaire, però, a adonar-nos que el tsunami era un fenomen global amb un abast molt superior al purament meteorològic. L’any 2011 sencer ha estat un tsunami que ens ha castigat i sacsejat sense pietat. Un gener amb la costa australiana devastada per una immensa tempesta huracanada. Un febrer que ens arrabassà Santi Santamaria alhora que esclataven les primeres revoltes als països àrabs per apartar del poder els dictadors amics d’Occident. Un març amb ànim de revenja que ens deixà sense Liz Taylor.
A l’abril, el tsunami atacà de ple la integritat de l’Estat espanyol. L’onada de consultes populars per la independència de Catalunya arribà a Barcelona i contra tot pronòstic va resultar un èxit rotund. D’aleshores ençà, la ruptura amb Espanya ja no es un tabú, i és una possibilitat cada dia més concreta.
L’assassinat de Bin Laden i la mort del gran Seve van marcar el mes de maig, arrodonit per un terratrèmol a Llorca que va recordar-nos que ningú no està exempt d’aquests desastres naturals i que Fukushima no és tan diferent de Vandellòs. Al juny, el tsunami va presentar-se vestit de banquer a Europa, i Grècia no va poder fer res per impedir una devastació que va acabar esquitxant Itàlia i Espanya. A casa nostra, els diputats van haver d’anar al Parlament en helicòpter per fugir d’una indignació popular que encara no coneixia la magnitud de la tragèdia. Al juliol i al setembre el tsunami dels indignats arribà a ambdues ribes de l’oceà: a Anglaterra i Nova York. A l’agost, va esdevenir bogeria a Noruega. No afluixà pas a l’octubre, tot cobrant-se la vida del dictador libi que pocs mesos abans es passejava per les capitals del vell continent per rebre el besamans de tots els mandataris europeus.
Al novembre, el tsunami va esdevenir blau. Blau popular. Un color que amenaça d’enfosquir-se el 2012, amb una onada recentralitzadora que posarà en perill l’autogovern català, el sistema d’immersió lingüística i la nostra supervivència com a nació. És molt probable que enyorem el 2011.
Publicat a la revista Presència del dia 31 de desembre de 2011.
L’article publicat ahir al diari El Punt Avui ha provocar alguns comentaris interessants dels lectors que m’han impulsat a continuar desgranant el tema aquí al bloc.
Sóc un ferm defensor del sistema electoral de circumscripcions uninominals, el first-pass-the-post anglès. Vaig defensar-ho a la meva columna Xocolata espessa. Crec que els seus avantatges són enormement superiors als seus inconvenients, fins al punt de considerar inferiors els matisos del sistema alemany o l’escocès. Com deia a l’article del diari, vull votar només un diputat, que respongui als meus interessos per davant dels del partit, sense amagar-se rere una llista.
Els lectors Ramon Plana, Jaume Oller i Toni Toluges adverteixen que el sistema de circumscripció uninominal por aprofundir el bipartidisme i provocar majories absolutes. El que no arriben a copsar és que aquest sistema el que fa és precisament disminuir el pes dels partits, perquè per més que els diputats siguin membres d’un o un altre partit, han de retre comptes directament davant dels seus electors, que li renovaran la confiança o l’enviaran cap a casa a la següent cita electoral. Per això en els països on és vigent aquest sistema, la disciplina de vot no existeix i moltes vegades els parlamentaris se salten les ordres del partit perquè saben que si la fan la paguen, i no podran amagar-se al mig d’una llista electoral. Pot haver una majoria absoluta, però a l’hora de votar lleis importants, resulta difícil fer valdre aquesta majoria, perquè cada diputat vota en funció del mandat del seu districte. Recordem que a la Gran Bretanya, els membres del parlament estan obligats a “obrir la consulta” almenys un cop al mes, es a dir a atendre els ciutadans del seu districte personalment i escoltar els seus problemes i les seves queixes. Fent una caricatura, podríem dir que ens és ben igual de quin partit és el meu diputat, sempre que defensi els meus interessos. Els diputats catalans a Madrid, del partit que siguin, es cuidarien de votar contra Catalunya. Ara veiem dia si, dia també, espectacles lamentables com els diputats del PSC a Madrid votant en contra del que havien aprovat al Parlament de Catalunya.
No només la disciplina de vot és una estafa democràtica, el mateix sistema de llistes també ho és. Deixeu-me que us posi un altre exemple. Algú em pot explicar perquè els habitats de –posem per cas– Palafolls, són representats per 85 diputats al Parlament, i els de Tossa de Mar, amb una població similar, només compten amb 17 representants? És democràtic això? És infinitament més democràtic dividir el país en circumscripcions uninominals de població homogènia, la qual cosa garantiria una representació igualitària a cadascú dels ciutadans del país. En el cas de Catalunya, si el Parlament té 135 escons, dividim el país en 135 circumscripcions d’uns 55.500 habitants, i garantirem una representació equitativa a tots els catalans. I tots els catalans podran desfer-se del seu diputat si no fa la seva feina, amb l’avantatge afegit de veure acabat per sempre el trist espectacle de llistes de candidats elaborades a dit pels líders del partit i aprovades a la búlgara per assemblees d’un grapat de militants.
Repeteixo: No vull haver de triar una llista de 85 diputats –dels quals amb prou feines conec 4 o 5–que a l’hora de votar al parlament esperen el senyal del cap del grup parlamentari per votar com xaiets sense cap possibilitat de dissidència. Vull el meu diputat, a qui pugui demanar explicacions i pugui enviar cap a casa si no dona la talla.
Òmnium Cultural va celebrar els seus primers 50 anys de vida amb un acte perfectament dissenyat i executat, que va satisfer les expectatives creades entre els principals actors de la societat civil d’aquest país. Feia dies que es comentava sobre la possibilitat que l’entitat fes un salt endavant, i la veritat és que el discurs final de la seva presidenta, Muriel Casals, no va decebre. Òmnium agafa la torxa i es disposa a liderar un país orfe de lideratges, un poble que té clar què vol i a on vol anar, però que fa temps que espera un guia que el porti a la terra promesa de la llibertat.
Potser algú hauria volgut que la Muriel parlés més directament, o que alcés el puny i cridés IN-INDÉ-INDEPENDENCIÀ, però hauria estat un altre exabrupte sense substància que excita el personal però que tan de mal ha fet al catalanisme sobiranista. Per contra, la Junta d’Òmnium va planificar al mil·límetre cada moviment de l’acte d’ahir, dels nens aixecant la pancarta al record de la mani d’ara farà un any. Va exhibir musculatura fent pujar a l’escenari totes les juntes territorials, de Catalunya, Catalunya Nord i l’Alguer. I va estudiar, debatre i consensuar curosament –em consta– cadascuna de les paraules del discurs de la seva presidenta.
Ja no hi ha cap dubte: Òmnium Cultural és una entitat independentista, i el parlament de Muriel Casals ho va deixar palès amb una claredat meridiana, desgranant aquesta posició en tres punts:
Independència cultural: potser la part més feble de la proposta, perquè la sobirania cultural és indestriable de la política. La proposta de recórrer judicialment els atacs a la llengua i al sistema d’immersió a les escoles és una ingenuïtat: la Justícia és espanyola, molt espanyola, i demanar la seva empara és com demanar a la guineu que vigili el galliner.
Independència fiscal: és pot dir el mateix, en el context espanyol, la sobirania fiscal és una quimera si no esdevenim un estat, però la presidenta d’Òmnium va llençar una amenaça que hauria de fer tremolar a més d’un a Madrid (i a Barcelona, començant per alguns dels presents a l’acte): Si en aquesta legislatura no s’avança cap al concert, l’entitat proposarà mesures d’insubmissió fiscal. Alerta! No és una amenaça d’un grup d’eixelebrats, és un advertiment d’una entitat que fa un any va quadrar els líders polítics d’aquests país rere una pancarta i que va movilitzar un milió i mig de persones pels carrers de Barcelona. Poca broma amb aquesta gent, que quan s’hi posen, s’hi posen.
Dret a decidir: Aquesta ha estat una declaració contundent que em va agradar molt. Òmnium reclama un referèndum oficial i vinculant en un termini raonable, i a més a més declara obertament que treballarà per eixamplar la base sobiranista del país, de tal manera que el resultat de la consulta sigui la independència de Catalunya.
S’han acabat els temps de les mitges tintes, del peix al cove i dels covards. Els polítics catalans no estan per la labor. La societat civil catalana sí. Una gran ovació per Òmnium. Si esteu disposats a fer el que va anunciar ahir la vostra presidenta, compteu amb mi.
Tot l’episodi de la mort de Ben Laden m’ha deixat tan sorprès com preocupat. M’ha sorprès molt que els EUA expliquessin sense cap reserva que l’havien mort i que el president Obama havia donat l’ordre personal d’assassinar-lo. Em crida l’atenció que tot plegat s’expliqui tan obertament.
Sempre hi ha hagut d’aquestes operacions de la CIA, el Mossad, el MI5 o la KGB, però mai els governs ho admetien tan obertament com ara. Em preocupa que els governs occidentals se n’hagin alegrat i s’hagin congratulat per l’eliminació del líder talibà. Si ens creiem que vivim en estats democràtics on impera la llei, Ben Laden hauria d’haver estat jutjat i condemnat. Els principis democràtics reconeixen el dret a un judici just fins i tot al més gran criminal. Repeteixo: sempre se n’han fet, d’aquest operatius per eliminar enemics, però mai a cara descoberta com ara.
Per posar un exemple, per a Israel hauria estat molt més fàcil i efectiu executar d’un tret al cap al criminal Nazi Adolf Eichmann, que vivia tranquil·lament a Buenos Aires. Tanmateix, va preferir dissenyar un arriscat operatiu per capturar-lo amb vida i sotmetre’l a un judici molt llarg a Israel que va acabar amb una condemna a la forca. I que consti que parlem d’un criminal despietat que deixa Ben Laden a l’alçada d’un infractor de trànsit.
Trobo molt preocupant que Obama, líder d’un estat democràtic, declari que “s’ha fet justícia”, quan el que s’ha fet és executar un criminal sense judici previ. I encara més preocupant que tots els líders occidentals aplaudissin l’operació militar sense reserves.
Aquesta legitimació del “campi qui pugui” internacional és molt preocupant. Poden els serveis secrets espanyols executar un líder d’ETA a França? Poden els russos liquidar un terrorista txetxè a Viena?
Em va fer molta pena sentir l’alcaldessa de Roses declarant en castellà en el judici contra la persona que va agredir-la amb un ganivet. És un exemple demolidor del dèficit democràtic que tenim en aquest país.
L’accés a la justícia en la pròpia llengua és un dret fonamental que a Catalunya es vulnera dia sí, dia també, de manera sistemàtica. La normativa europea obliga els estats membres a garantir els serveis de traducció i interpretació en la llengua pròpia a un ciutadà d’un estat membre que sigui part en un judici en un altre estat membre. Per descomptat, el català no hi surt a la foto, ja se sap que Europa és cosa dels estats, i si no ets un estat no hi pintes res…
En teoria, tothom tenim el dret a ser jutjats en català, a parlar en català en els judicis i a presentar els escrits en català. La realitat és, però, que la dinàmica colonial s’imposa i el castellà és la llengua del 99 per cent dels procediments judicials en el nostre país.
La justícia catalana va deixar d’existir fa 300 anys, i un dels tres pilars de la democràcia és des d’aleshores administrat des d’Espanya. La justícia catalana no existeix, és espanyola. Per aquest motiu s’imposa la dinàmica dominador-dominat. Si ens enfrontem a un jutge espanyol, nomenat i pagat per Espanya, que en molts casos no parla el català, l’actitud natural és de submissió davant de qui ostenta i exerceix el poder. Si l’amo parla castellà i ha de decidir sobre un aspecte important de la meva vida (que això són els judicis), més val que jo també parli castellà, no fos que el magistrat es predisposi malament vers el meu cas. Aquest és un consell que surt de la boca de molts advocats d’aquest país.
Fa gràcia sentir campanyes com la que demana que no abandonem el català als jutjats. Si fins i tot la màxima autoritat d’un municipi important de Catalunya canvia submisament de llengua, què podem fer els ciutadans del carrer? Sense una justícia pròpia, ens passa el mateix que abans de l’existència dels Mossos d’Esquadra: quan ens parava un Guàrdia Civil, canviàvem ràpidament al castellà, no fos cas que s’emprenyés.
Tot plegat és una gran mentida, direu, si Catalunya disposa de competències en la matèria i fins i tot hi ha una Conselleria de Justícia! Amics meus, les competències en l’àmbit judicial són com les transferències ferroviàries. Ens han cedit la titularitat del servei de Rodalies i Regionals. Ara bé: això no inclou els trens, ni el personal, ni les estacions, ni les vies. En Justícia passa el mateix: paguem els edificis, els ordinadors, els clips i els sal·laris del personal subaltern, però el servei de justícia, els jutges i tota la resta pertany a l’estat espanyol.
Per això m’ha fet pena sentir l’alcaldessa de Roses declarant en castellà, perquè no hi ha autogovern si una de les tres potes del sistema falla: Tenim un poder executiu -el govern de la Generalitat-, tenim un poder legislatiu -el Parlament-, però no tenim un poder judicial.
Vaig tenir el privilegi d’assistir a la Diada del País de Verbàlia, sorgida de la ment inesgotable del gran Màrius Serra, amb la complicitat de Joaquim Maria Puyal -immens, descomunal, com sempre-, Xavier Folch i Oriol Comas. La sala B de Luz de Gas estava plena a vessar, amb un alt percentatge de personatges rellevants de la cultura catalana, fidels al poder de convocatòria del mag de les paraules.
L’excusa per la festa eren els 10 anys de la primera edició de Verbàlia, l’edició de la nova Verbàlia 2.0, i la presentació del joc de taula Verbàlia.
Haig de confessar que el Verbàlia 1.0, aquell llibre sagrat dels mots, em va espantar en el seu moment, conscient que la meva capacitat intel·lectual limitada no em permetria copsar l’immensitat de l’obra. Em vaig acollonir i no hi vaig voler entrar al País de Verbàlia. Hi vaig fer una visita turística i en vaig fugir per potes, aclaparat.
Ara, una dècada més tard, Màrius torna a la càrrega amb la versió 2.0, i aquesta vegada m’he deixat abduir, per tres motius ben diferents.
U: En aquests 10 anys, Màrius Serra m’ha fet gaudir amb els seus jocs a la ràdio, amb els seus mots encreuats, amb les seves novel·les i amb el privilegi de la seva amistat. Ara, una dècada després, encara sóc conscient de les meves limitacions, però em veig més amb cor d’entrar al País de Verbàlia.
Dos: Només travessar la frontera del País de Verbàlia, em trobo amb un dels mites de la meva infantesa, de la joventut i la meva vida adulta: Les Luthiers. Les seves estrenes al Teatro Coliseo de Buenos Aires eren un autentic èxtasi, i els seus jocs amb les paraules, que començaven amb els mateix títol de les seves obres, sempre em feien gaudir, riure i pensar. Descobrir que en Màrius ha incorporat les aportacions de Les Luthiers al nou Verbàlia 2.0 són un motiu més que suficient per entrar amb decisió, aquest cop sí, al País de Verbàlia.
Tres: Aquest motiu és el definitiu. Màrius Serra ha associat la seva ment privilegiada a una altra ment privilegiada, la de l’expert mundial en jocs de taula Oriol Comas. Aquesta suma que multiplica, ha donat com a resultat Verbàlia, el joc. Un univers fascinant amb més de 5o jocs de taula per a tota la família que sense dubtes es transformarà en un clàssic.
Tot plegat m’ha fet prendre una decisió trascendental: sumar a les dues nacionalitats que ara ostento una tercera, la del País de Verbàlia.
Dies enrere vaig viatjar amb un grup de periodistes catalans a Budapest, convidats per la presidència hongaresa de la Unió Europea. Tothom coincidíem en la preocupació per la nova llei de premsa aprovada pel parlament que imposa restriccions a la llibertat d’informació. Vam reunir-nos amb diputats, periodistes i membres del govern i ens vam fer una idea de tot plegat. Finalment, sembla que l’aigua no arribarà al riu i que Hongria acceptarà les recomanacions de la UE per eliminar aquestes restriccions de la nova llei.
Haig de confessar, però, que vaig patir una mica de vergonya aliena, quan un dels membres de la delegació catalana, un destacat periodista barceloní, va criticar amb duresa a alguns dels hongaresos que ens van rebre, manifestant sentir vergonya per aquesta llei que afecta greument la llibertat de premsa. Un col·lega va recordar amb la boca petita que veníem d’un Estat que no és precisament un campió de la democràcia i la llibertat de premsa. No estem en condicions de donar lliçons a ningú. Només un parell d’exemples.
Aquí se segresten edicions de revistes còmiques per una caricatura “ofensiva” amb la família reial.
Aquí se tanquen diaris i s’empresonen periodistes, per finalment reconèixer que el tancament havia estat un “fallo del sistema”. Això sí, cinc anys després i quan ja és irreversible.
I fa pocs dies hem tornat a veure el dur contrast entre el món global que ens envolta i l’Espanya medieval a la qual pertanyem sisplau-per-força. Es talla l’emissió d’un senyal de televisió per motivacions purament polítiques i es produeix la situació de caire marxista (de Groucho) de poder veure la CNN, Al Jazeera, la Deutsche Welle, la Rai i centenars de canals de tot el món, però no podem veure la tele que fan aquí al costat de casa en la nostra llengua.
És curiós que en el cas hongarès la Unió Europea hagi respost amb certa contundència, però que les mancances espanyoles pel que fa a les llibertats d’informació passin completament desapercebudes. Si l’única resposta que hem obtingut d’Europa en el cas de TV3 és que és un assumpte intern de l’Estat i que no poden fer-hi res, és que alguna cosa devem estar fent malament. N’hauríem de reflexionar, perquè la llei de premsa hongaresa també era un afer intern d’Hongria i bé que han intervingut des de Brussel·les.
Volia escriure quelcom relatiu a la decisió de Ryanair de reduir les rutes des de l’aeroport de Girona en favor del de Barcelona. Sortosament, em puc estalviar gran part del que volia dir, reproduint part de l’editorial d’El Punt del 17 de febrer, que complementa l’ampli desplegament informatiu del diari per explicar el fet:
“Com s’entén la voluntat d’Aena de convertir el Prat en un gran aeroport de vols de baix cost i deixar, d’aquesta manera, el paper d’aeroport principal espanyol a Barajas? Si no és així, com és que el de Barcelona és l’únic dels grans aeroports europeus que reuneix tants vols de baix cost i en canvi aquests, com passa a Londres, Milà, Frankfurt o París, no són desviats a aeroports secundaris com el mateix de Girona o Reus? I com és, finalment, que Ryanair ha trobat portes obertes i totes les facilitats del món per implantar-se al Prat en detriment d’altres companyies del país, a les quals sovint s’han posat obstacles per iniciar determinats vols? Els problemes, doncs, són ben clars i estan ben determinats. Com solucionar-los? Que siguin les institucions catalanes les que gestionin els aeroports del país. Si no és així, temem molt que el futur dels nostres aeroports serà més aviat negre: Girona i Reus, aturats, i Barcelona, convertit en una instal·lació de segona fila.”
Com dirien els americans, “crystal clear”. Està més que clar qui és el responsable de tot plegat. Primer, la decisió política de Madrid de fer de Barajas el gran hub de la península, alimentat per la resta d’aeroports perifèrics, El Prat inclòs. Segon, la gasiveria catalana en permetre-ho. Mentrestant, anem posant diners en una línia aèria catalana que no pot decidir a on volar des de Barcelona, condemnada a ser una altra companyia regional.
En fa gràcia que tothom se’n faci creus de la marxa de Ryanair de Girona. Si jo fos directiu de Ryanair, i em donessin els slots de l’aeroport de Barcelona a preu de fira, alhora que no em baixen els preus de Girona, està claríssim que faria el que fa Michael O’Leary: marxar de Girona i anar-me’n a Barcelona.
Un país seriós amb poder sobre el sistema aeroportuari, faria de Barcelona un hub intercontinental amb tres aeroports satèl·lits (Reus, Alguaire i Girona) que l’alimentarien amb passatgers de vols regionals europeus. Com que deixem que això es decideixi des d’un despatx d’AENA a Madrid, tots els aeroports catalans són satèl·lits de Barajas. La culpa no és de Ryanair.
Més informació en aquest treball de l’especialista Pere Suau.
El paper dels mitjans espanyols cercant testimonis negatius a la manifestació de Salt no mereix ni tan sols aquestes primeres línies d’aquest comentari. Indignant.
Salt és un exemple d’integració a escala mundial. Va pair una immigració brutal als anys 60 i torna a fer-ho al segle XXI de manera admirable. No podem permetre que la crisi es carregui l’esperit integrador saltenc.
El futur de Salt passa irremeiablement per la integració, i a aquestes alçades, la integració passa per la política. Si realment volem integrar aquests nouvinguts que han arribat per quedar-se i que ja són saltencs, els hem d’atorgar representació política a nivell municipal.
Que s’ho facin com vulguin, els polítics, però a les properes municipals haurien d’assegurar-se que a les seves llistes, i en llocs a sortir, vagin nouvinguts. Si hi ha un 40 per cent de nous saltencs, al proper consistori ha d’haver un 40 per cent de nous saltencs. Toca als polítics passar de les declaracions als fets. És clar que tot plegat vol dir obrir les estructures tancades dels partits, cedir cadires i espais de poder, però si exigim als nouvinguts que s’adaptin, que paguin els impostos i respectin les lleis, també els hem d’obrir els espais de participació política. Han de sentir-se part del procés, del problema i de la solució. Conec molts nous saltencs ben formats, ben preparats i que han fet un enorme esforç d’integració. És a dir que de candidats no en faltaran. Senyors polítics, mans a l’obra.
Uns blocs electorals als mitjans públics que són una vergonya, un debat a 6 sense debat i el ridícul del frustrat cara a cara, no són més que una altra prova del greu dèficit democràtic que pateix el nostre país.
Els blocs electorals són una autèntica vergonya per a la professió periodística. Em sap molt de greu pels periodistes que són sotmesos a la diària humiliació d’haver d’editar i emetre els blocs electorals, que reparteixen l’espai per segons en funció de la representació parlamentària. S’ha parlat a bastament sobre aquesta vexació a la professió, però deixeu-me dir també la meva. En primer lloc, només el criteri periodístic ha de decidir l’espai, la durada i l’ordre de les notícies referides a les eleccions. Acceptar que els polítics diguin als periodistes l’ordre i durada és profundament antidemocràtic. Va en la mateixa línia de la degradació informativa provocada per les imatges dels mítings ofertes pels partits, barrant l’accés a les càmeres i els micròfons. Jo, com a periodista, vull entrar al míting amb la meva càmera i captar aquell militant que s’ha adormit, aquell dirigent bandejat que fa mala cara amb segons quines declaracions del líder, i un llarg etcètera. Em direu que el fet que un ex-conseller de la Generalitat o un ex-president del Barça es presentin a les eleccions i omplin sales i auditoris arreu del territori no té cap interès informatiu?
L’aplicació ridícula d’aquestes quotes segons la representació parlamentària arriba a límits insospitats amb els debats territorials a TV3 i Catalunya Ràdio. El partit Ciudadanos només va obtenir representació a la circumscripció de Barcelona, però també participa dels debats a Girona, Tarragona i Lleida, a pesar d’haver obtingut menys vots que el president de la meva escala. Patètic.
Aquest corset dels partits amb representació parlamentària també afecta el sentit democràtic de qualsevol elecció. Amb cada convocatòria electoral, el comptador torna a zero, i tots els partits haurien de engegar des del mateix punt de partida, amb representació parlamentària prèvia o sense. Qualsevol mesura que retalli aquest principi és antidemocràtica, i m’ha fet molta gràcia sentir les queixes del PP, ERC i ICV pel frustrat cara a cara. Els arguments que ignoren per derogar els blocs son esgrimits per anar contra el cara a cara.
El debat a 6 va ser la cirereta del pastís. El mateix format impedeix el debat real. En Cuní es va assegurar de repetir dos i tres cops que els mateixos partits havien pactat els temes, els temps i l’ordre de les intervencions. Volia deixar clara la seva innocència. Més que un debat, va ser una successió de eslògans i frases buides que expressen el què però mai no revelen el com. En un debat real, s’atia la discussió real, i el moderador colla els candidat per tal que es mullin de veritat, que no fugin d’estudi i que responguin sense embuts. Els partits tenen tan clar que els debats que ells pacten són una pantomima, que fins i tot en un principi havien plantejat enregistrar el cara a cara i emetre’l en diferit!
Aquest dèficit democràtic se suma un sistema electoral que allunya els votants dels seus representats, consolida els partits-càrtel i fomenta la baixa participació. D’aquest tema, però, parlarem en la següent entrada d’aquest bloc.